Propòsit de nou any: emular Julià II

Per a aquest nou any, i seguint es meus impulsos tocadallonses, m’he proposat emular l’emperador romà Julià II, també conegut com Julià l’Apòstata.

Aquest emperador, entre altres coses, va escriure “Contra els cristians”, on criticava els dogmes cristians, eliminava els privilegis del clericat, prohibia l’ensenyança cristiana a les escoles, restituïa als seus propietaris els bens incautats per motius religiosos i aixecava els càstigs d’exili als expulsats per Constanci (quina modernor, eh? I això que va nàixer al 331 -això sí d.C.).

Doncs bé, a veure si enguany aconseguesc que la benvolguda església tinga consideració envers els meus drets i té a bé esborrar-me de catòlic. A més, és tot un repte, perquè com publicava EL PAÍS, l’arquebisbat d’aquesta potent i moderna “comunitat” és dels que més pegues posa als que pretenen ser eliminats dels seus registres. També vull recomanar a la gent que s’ha interessat pel tema una web on s’explica tot el que s’ha de fer per aconseguir açò: apostasia.es. Hi trobareu els documents necessaris i les passes a seguir.

I per què aquesta dèria? Deixant a banda principis i altres futeses (que també pesen) em negue a que em posen com a excusa per a demanar tot allò que volen acaparar, tot dient que la societat civil és majoritàriament catòlica i que per això l’església ha de fruir de privilegis a dojo… I així, i pensant-ho ràpid, han aconseguit:

• seguir glorificant en les façanes dels seus temples a col·laboradors de colpistes i assassins, per culpa d’una Llei de Memòria Històrica esquifida i descafeinada,
• que la religió seguesca a les escoles públiques, amb l’excusa de les alternatives (història de les religions o anar-se’n a casa) perquè saben que els pares preferiran que els fills estiguen aparcats a l’escola que endur-se’ls a casa i que és millor matricular-se en una assignatura que infla les notes abans que en altra que impartiran professors amb un sentit de l’ètica més acusat (de fet, enguany conec alguna alumna que després de fer tota la vida activitats alternatives s’ha passat al Batxillerat a Religió per “pujar la nota de l’expedient”)
• xuclar més diners de l’IRPF, tot i que el famós concordat diu que haurà d’arribar a ser autosuficient (però eixe punt del concordat no els agrada recordar-lo).

És la societat catòlica, però? Dir que algú és catòlic per estar batejat és com dir que l’èsser humà és monògam perquè al rite del matrimoni es juren amor etern…. Com es demostra que la societat és majoritàriament catòlica? Quan s’aprova la Constitució, al 1978, el pes estadístic dels catòlics –declarats i practicants- era aclaparador, atesa la proximitat en el temps d’un franquisme sota pal·li i un nacionalcatolicisme imposat des del bressol i l’escola. Però i avui en dia? Qui indica el confessionalisme de l’estat? Les estadístiques? Al CIS de 2004 un 80% es declaren catòlics, però al mateix temps un 66% opina a favor del matrimoni homosexual: es ressenteix la majoria catòlica o es confon a mers batejats amb fidels creients? Al 2005, la meitat dels que es declaren catòlics no van quasi mai a missa, essent un 30% els qui es declaren practicants. Potser és un indicador fiable el percentatge que marca la caselleta a l’IRPF? Aleshores no arriben al 40%. Seran simplement els espanyols que han passat pels sagraments catòlics? És evident que el primer de tots, el bateig, és un indicador pervers, ja que tots els batejats ho han estat per imperatiu patern (anant més lluny, es reconeixen en aquest cas els drets dels menors? Els poders públics poden garantir als pares el dret d’iniciar els seus fills en pràctiques que exigesquen –salvant totes les distàncies- mutilacions sexuals o a tancar-los en centres religiosos per a sempre, per citar tan sols dos exemples?); si hem de seguir aquest indicador, vol dir que Catalunya i les Balears han deixat de ser catòliques, per tal com els matrimonis civils han superat els religiosos? Serà l’indicador el nombre d’alumnes que trien Religió? El famós 80% que addueix el bisbat no diu que a l’última etapa, al Batxillerat, es redueix a menys de la meitat, essent majoritari en Primària i Secundària, però ací també ens veiem davant el confessionalisme captiu: com que allò normal (recordem la consciència col·lectiva) és fer la comunió (en primària) i moltes vegades confirmar-se (en secundària), coherentment els alumnes es veuen gairebé obligats a matricular-s’hi; però és que, a més, en Primària sobretot, s’arriba a aconsellar a les famílies la matrícula en Religió, perquè, així, segons ells, els alumnes no es veuran marginats… i, de rebot, les escoles es troben amb altre mestre de suport. En fi, en eixa majoria que addueix la jerarquia eclesiàstica, estan restats els milers de batejats que han intentat donar-se de baixa de l’Església i només han trobat traves burocràtiques?

A banda d’intentar conèixer quants són en realitat els seus seguidors vertaders, una Església que fora fidel a la seua doctrina i a les seues normes morals de conducta no tindria inconvenient, com deia Bonifacio de la Cuadra, en exposar-les amb claredat i transparència, sense tapar ni escamotejar les limitacions que enclouen per a la llibertat i el desenvolupament personal, en un context de modernitat i democràcia. Una Església així, concloïa, pregaria més i es manifestaria molt menys.

Disculpeu el rotllo. Salutem!